Capses. No serà fàcil...

Doncs no, tampoc no serà fàcil això de les capses. Una cosa és quan la tela no està impresa, però quan ho està, renoi, de seguida es veu si alguna cosa està descentrada i, com no tens massa referències a l'hora d'enganxar... i, a més, l'adhesiu aquest enganxa tan bé que, com no l'encertis a la primera la feina és teva per rectificar. A banda d'altres petits i simpàtics detalls boicotejadors que fan, de les capses, un digne element de la plaquetona.

Una de les dificultats és centrar-ho tot (amb algunes petites trampes plaquetoneres)

S'ha de tenir molta cura a l'hora d'enganxar.

Capses. Preenganxant la tela

Per optimitzar la feina enganxem les peces tallades i impreses de la tela sobre les bobines d'adhesiu de doble cara. Després cal tallar les diferents peces. Això té l'inconvenient que s'enganxa pega a les tisores, que al cap de pocs usos s'han de netejar amb un líquid especial d'aquells que tant valen per netejar com per col·locar-se. I, no només això, sinó que, a més, el paper que separa l'adhesiu, en paraules de la Lena, fa olor de verdura bullida. Total, un festival per als narius.

Mentre els avis anaven enganxant capses, la Lena feia una llarga tirallonga de les peces superiors i inferiors.

Després va ser el torn de les peces grans.

Enganxar cada una de les peces és molt delicat perquè si va tort ja l'has vessada. Per això agafem de guia la vora de l'adhesiu i l'anterior peça enganxada.

Capses. Reclutant família

La vida plaquetonera no té entranyes i, aprofitant que els avis de la Lena havien vingut aquestes festes de Nadal a Barcelona els vam reclutar per ajudar-nos a avançar amb les capses.

L'àvia fent els secs dels cartrons mentre que l'avi muntava les caixes.

Tots dos muntant les capses.

Capses. Guillotinant la tela

La tela d'enquadernar les capses, un cop doblegada (una part) en tires de 35 cm per l'ample (un metre quaranta), s'ha de tallar a mida. Com és una tira tan llarga no és gaire fàcil de guillotinar, però és clar, no hi ha pas res de fàcil a la plaquetona.

Primer vam provar amb un sistema de ziga-zaga que permet tallar diversos trossos d'un cop, però és una mica més difícil de controlar.

Després vam provar amb tires soltes (inicialment diverses tires soltes a la vegada, però es movien i no anava bé).

Al final es va haver de fer d'una en una, més senzill, però més estona.

Capses. Tallant la tela de folrar

La tela per folrar les capses, com podeu veure a les fotos, és una bobina d'un metre quaranta per deu metres que, evidentment, s'ha de tallar a mida.

El primer sistema que es va provar fou fer plecs en acordió per després guillotinar-ho.

L'endemà, però, la Carmen i la Lena van provar un sistema de fer les tires una en una.

El tall es feia amb un ganivet de tallar pernil. Tothom va sortir amb els mateixos dits que havia vingut.

Mentre la Carmen i la Lena tallaven el material el Carles preparava els originals per ser impresos (pantalla de l'esquerra), mentre a escrivia el correu on s'anunciava la data de la presentació.

Capses. Més proves

En cada pas que fem anem verifiquem que tot funciona correctament. Com això no acostuma a passar, hem d'empescar noves solucions enginyoses als nous problemes. Certament és un projecte per treballar els nervis d'acer.

La Lena, tot alegroia, amb una de les proves del cartró doblegat.

Primer vam provar de posar l'adhesiu al cartró, però va ser més fàcil (és un dir...) enganxant-lo a la tela.

Corregint els textos de la Prat

La Lena, entre altres habilitats, és una correctora prou tiquismiquis i, en aquest cas li va tocar fer una de les correccions dels textos de la Montserrat Prat.

Corregint al taller...

Corregint al metro...

Corregint a casa.

Capses. Primeres proves impreses

Com els torrons, la Lena també torna a casa pel Nadal. I retorna a la infància feliç amb la plaquetona i els seus desafiaments, aquest cop amb les capses que, després de diverses proves vam decidir complicar-les amb la impressió (el que és difícil no és imprimir-les, sinó enganxar-les en la posició exacta).
Amb la Carmen Borja ja havíem fet proves de com enganxar la tela al cartró, la cola blanca no acabava de quedar bé, de manera que vam provar amb l'adhesiu de doble cara especial per a enquadernació. El dubte era si era millor enganxar-lo sobre el cartró o sobre la tela. Finalment, per les proves, semblava més operatiu fer-ho sobre la tela.

Un cop enganxat l'adhesiu a la tela cal fer els fendits del llom per tenir una referència a l'hora d'enganxar. Aquí la Lena posant els topalls de la fendidora.

Desenganxant el tros protector de l'adhesiu de doble cara abans de col·locar-ho a lloc (o on vag a parar).

Després d'enganxar la part gran encara caldrà enganxar les tires inferiors fins completar la capsa.

Classes de muntatge

La banda Pujades dels vilamarins (la Carmen Borja, el Carles Molins i la Lena Torre), com heu pogut comprovar en aquest blog, no perdem punt per anar planificant i organitzant temes plaquetoners. En aquest cas aprofitem la sobretaula del dinar de Nadal per deixant-nos aconsellar per l'Enric Molins (muntador a TV3 des de gairebé els inicis) perquè ens expliqui quatre coses de l'edició dels vídeos que hem de fer per al projecte (com si no tinguéssim prou feina...).

La Lena observant atentament les indicacions de l'Enric Molins.

Altra cosa no, però alumnes atents sí que ho semblem.

Un dels dinars-trobada de la Prat

La Montserrat Prat, dona emprenedora, fa un temps que ens organitza/engresca/promou uns dinars on posa en contacte algunes de les seves moltes coneixences, totes elles bellíssimes i molt cultes persones, que, entre plat i plat, debatem, xerrem i aprenem els uns dels altres. Com alguns dels participants també formem part dels vilamarins, en el darrer àpat, vam aprofitar per presentar-los una mica el projecte i anar-los preparant perquè reservin tanda per a la primera presentació.

Jaime D. Parra, Ricard Bru, Carmen Borja, Beneyto, Carmen València, Charo Mur, Montserrat Prat, Albert, el Carles Molins tapant la Mariàngela Cerdà, José Enrique Gargallo, Teresa Costa-Gramunt. I el fotògraf és l'Oriol Pi de Cabanyes.

La Carmen Borja, en Beneyto i la Charo Mur.

La Montserrat Prat proposant un nou projecte (els dibuixos n'eren el desllorigador).

Preparant la primera presentació

Després de la presentació que va fer la Carmen Borja del llibre del Man Costas (enllaç) alguns vilamarins vam anar a fer una cerveseta amb uns amics de la Maite, entre ells l'Antonio Rodríguez Arenas, president de l'AMITS (Associació de Mestres Industrials i Tècnics Superiors) que es va oferir a posar-nos en contacte amb l'Escola del Treball per fer-hi una de les presentacions de les plaquetones.
I, efectivament, concretat el dia i l'hora, l'Antonio ens va mostrar les instal·lacions i ens va presentar el director del centre, el sr. Carmelo Gómez, que ens va donar tota mena de facilitats per fer alguna de les presentacions de les plaquetones.

La Biblioteca de l'Escola del Treball és el lloc que ens va semblar més adient per fer la presentació de les primeres tres plaquetones.

La Carmen Borja parlant amb lAntonio Rodríguez Arenas. Al seu darrere la bibliotecària, la Cristina Lidon, que ens va oferir en tot moment la seva col·laboració. Tres bellíssimes persones (en un lloc ben bonic, també).

Un altra de les opcions (no descartable en un futur), va ser la preciosa sala d'actes.

Capses. Arriba el material

La idea inicial era d'aprofitar el pont de la Puríssima per fer un camp de treball i avançar amb les capses, però part del material no va arribar a temps. No cal dir que va caldre desconvocar la trobada treballadora. Passat el pont van arribar els cartrons i ara només cal trobar una nova data per posar-nos-hi.

Al fons les peces grans de cartró per fer el cos de la capsa i més ençà les petites per fer la banda de dalt i de sota.

Un dels cartrons doblegats (amb la fendidora que es veu al fons) i també els 10 metres de material per folrar.

Dinar amb l'Anabel

L'Anabel és una dona que no para i, en un viatge llampec, va voler obsequiar-nos amb un dinar tradicional colombià (amb un toc català per al llepafils del Carles) com a agraïment per la feina feta amb la seva plaquetona (que, com era fora no va poder fer ella).

El grup degustant l'ajiaco que ens havia preparat l'Anabel Torres. En primer pla i ben centrat una picada d'ull al seu cognom (sense cap relació coneguda) i una crida als de les bodegues a veure si s'arrenquen amb un detallet per la propaganda.

En primer pla la capsa plaquetonera i la Carmen Borja recordant amb enyorança aquelles boniques estones cosint coixins i muntant llençolets per al (No) Habrá tropel de l'Anabel.

Capses. Proves

Després de diferents possibilitats, presentar les plaquetones d'una en una, de dues en dues, de tres en tres o de quatre en quatre, finalment es va acordar que el més pertinent era fer-ho de tres en tres. I és clar, aprofitant l'avinentesa, i com no teníem prou manualitats, se'ns va acudir que podríem posar-les en una boniques capses.
Vam estar buscant-ne de fetes, o que ens les fessin a mida, però els preus es disparaven i al final, després d'algunes proves, vam pensar que millor les fèiem nosaltres.

Primer es fa la base en cartró.

Posteriorment s'enganxen les bandes de sobre i de sota.

I després es folra amb paper-tela (aqui la Carmen Borja enganxant-lo a l'adhesiu).

Finalment el folraran en negre, tot i que també es van fer proves en vermell.

El hombre de la mirada elevada

La Carmen Borja presentava el llibre El hombre de la mirada elevada del seu gran amic (i excel·lent persona) Man Costas. Com a part de la Carmen també vam coincidir-hi la Maite Jou, la Charo Mur i el Carles Molins, en sortir de la Biblioteca Jaume Fuster ens en vam anar a prendre una cerveseta amb uns amics de la Maite. Inevitablement va sortir el tema plaquetona, les darreres acabades, el preu de venda, on fer les presentacions, etc.

La Carmen Borja ensenyant el llibre al costat de l'autor, Man Costas.

En una altra sala de la biblioteca Jaume Fuster hi havia una exposició de petits llibrets dels anys 40 amb cobertes d'Enric Cluselles que, pel format, recordaven la plaquetona i ens va fer gràcia.

Visita de l'Anabel

L'Anabel és una dona que viatja molt i aquests dies ha aterrat per Barcelona i, com encara no havia vist la seva plaquetona ens ha fet una visita acompanyada de la Carme Jounou i el Jaime D. Parra.

L'Anabel mostrant la seva plaquetona envoltada d'uns seriosos Jaime i Carles.

Algunes de les plaquetones que ja estan acabades (i que l'Anabel tampoc no havia vist), i, davant del Carles, una prova de les caixes per a trios plaquetoners que estem estudiant de fer.

L'Anabel i la Carme Jounou observant el posado del Jaime.

Reunió de prehistòrics

Els més veterans del grup més el Carles es van trobar per planificar quins serien els propers passos de la plaquetona, en realitat, bàsicament, si comencem a fer les presentacions d'una vegada aprofitant que ja en tenim mitja dotzena d'acabades i també quines podrien ser les primeres, com es reparteixen els escassos exemplars que fem, quants es posen a la venda, com, en fi, un munt de detalls imprescindibles (i que no sempre es veuen igual). De totes maneres tot passa per la disponibilitat pràctica del Carles (cosa que complica prou la planificació real...).

El Jaime, la Carme Jounou, la Carmen Borja i el Carles Molins a mitja reunió (el 12 d'octubre és laboral a can plaquetona).

Per fer més festiva la reunió van aparèixer unes pastetes i un xampanyillu per brindar per la bona marxa del projecte.

La Maite Jou també va aparèixer per la reunió, via telefònica, tot interessant-se per l'estat de salut del Beneyto.

(No) habrá tropel al dipòsit legal

Encara que sembli que hem fet molta via amb la plaquetona de l'Anabel (sobretot comparat amb la del Jaime), el fet cert és que es va poder avançar força gràcies a la feina feta paral·lelament per la Carmen Borja (i la feta després). En tot cas, en un espai breu de temps hem aconseguit dur dues plaquetones al Dipòsit Legal.

Aquest cop no plovia.

L'imprès, segellat, que certifica que hem lliurat quatre exemplars de la plaquetona al dipòsit legal.

Fer etiquetes continua no sent fàcil

Malgrat que el cúter de tall finalment va fer prou bondat amb les sabates-dòmino del Jaime, a l'hora de retallar les etiquetes de l'Anabel va tocar els nassos tant com va poder, en aquest cas perquè no hi havia manera que tallés per on havia de tallar.

Quan està de bones és una màquina la mar de xiroia.

Però abans ens va estar tocant els nassos amb un munt d'intents fallits.