5a presentació: El judici final (els personatges)

La 5a presentació, la darrera perquè ja estan tots els llibres fets, va ser a la Sala d'Actes de l'Escola del Treball i, aprofitant el lloc vam plantejar-la com un judici.

En el paper de jutges: José Miguel Zanón, Xosé Senén  Rodríguez i Tomàs Maria Porta.

Carles Molins en el paper d'advocat i l'Òscar José Ávila en el de fiscal es saluden se com a dignes contrincants.

Man Costas en el paper de l'uixier.

La Carmen Borja declarant com a presumpta organitzadora del grup sota l'atenta mirada del púbic en el paper de jurat.

L'altra banda del jurat estudiant els informes que se'ls anaven proporcionant durant el judici.

La Charo Mur en el paper d'ajudant del fiscal.

L'Iris Parra com l'ajudant de la defensa.

5a presentació: El judici final (I)

A través d'un judici es van anar presentant les diferents plaquetones d'aquest darrer bloc de llibres: Hora de sortida de Maite Jou, Dones que fumen de matinada de Carles Molins i Soli Celli de Lena Torre.

Els jutges donant inici al judici mentre advocat i fiscal repassen els seus papers.

L'uixier pren jurament a la primera testimoni, la Carmen Borja, que, a preguntes de la fiscalia i la defensa va explicar què eren els Vilamarins i el seu projecte.

La segona persona a declarar va ser la Maite Jou, autora d'Hora de sortida.

L'advocat defensor interrogant l'autora mentre les ajudants es disposen a ensenyar, com a prova definitiva, la plaquetona de l'autora al jurat.

El jurat anava llegint les nombroses proves documentals que es van aportar tant per part del fiscal com de l'advocat defensor (les dues cadires buides és perquè estaven trencades, que ens va faltar lloc...).

5a presentació. El judici final (II)

Un moment delicat de la presentació va ser quan el pervers senyor fiscal va cridar a declarar el molt digne advocat defensor. El trio judicial va cridar a consulta els dos magistrats i va acabar decidint acceptar la ridícula proposta del fiscal, això sí, desposseint l'ara testimoni Carles Molins de la seva toga. I, encara pitjor, boicotejant la declaració encenent i apagant-li el micro dissimuladament. I després volen que ens prenguem seriosament la justícia!

ac

Els jutges cridant a consulta els lletrats.

 

Malgrat les seves protestes finalment la decisió del jutge va ser que en Carles Molins declarés per la seva obra Dones que fumen de matinada.

L'Iris Parra mostrant la plaquetona del Carles a l'il·lustre jurat.

La Charo Mur fent el mateix

El pèrfid fiscal acribillant a preguntes el seu contrincant mentre l'Iris ensenya els cigarrets-narracions.

Malgrat l'insòlit de la situació el Carles va aportar dades ben interessants sobre la seva plaquetona.

5a presentació. El judici final (III)

La propera a declarar va ser la Lena Torre amb el seu Soli Celli, que va culminar amb la prova definitiva, el videoclip filmat en diversos escenaris de la Sénia, París i el Molí de la Vella, i que podeu veure en el post veí.

L'uixier va prendre jurament a la Lena Torre abans de declarar.

L'acusada donant explicacions de la seva plaquetona a l'implacable fiscal Óscar José Ávila.

En la seva defensa va acudir, com no podria ser d'altra forma, l'advocat defensor. Com a prova de la bondat de la seva obra va fer mostrar a les ajudants la plaquetona pop up Soli Celli.

El defensor va estar brillant argumentant, en tot moment la bona feina de l'acusada. L'Iris Parra per una banda (i la Charo Mur per a l'altra bancada de jurat), en aquest cas mostrant l'assaig que fa de pentagrama de la partitura.

Com a col·lofó es va passar el videoclip amb l'obra original composta expressament per Julián Rico i Lena Torre.

El videoclip va tenir un gran èxit (tot i que la tripleta de jutges van acabar una mica torticulats).

Soli Celli. El videoclip

Per a la plaquetona de la Lena, Soli Celli, Julián Rincón ha creat la composició que podeu veure i escoltar aquí. El primer és sense crèdits i el segon amb. :-)

Invitació de la 5a i última presentació

Making off de Soli Celli. El videoclip (les portes)

La peça musical podríem dir que té tres fragments diferents. Com ja passa de vegades, vam començar pel darrer tros, ja que les filmacions del Molí l'Abella corresponen al final. El fragment central s'ha de filmar a París, mentre que, per a l'inicial vam anar al centre de la Sénia agafant, com a motiu, portes clàssiques del poble.

La primera porta triada, al carrer Major de la Sénia, va ser la casa natal del Virrei de Madagascar.

Després va ser el torn de la porta de l'antic forn.

Per a la tercera presa vam escollir la porta d'un dels antics safareigs públics del poble, el més conegut.

Però com a alternativa per qüestions de llum vam filmar també a la casa del costat, on la mestressa, Maria Àngels Giralt, vídua d'Octavio Cid, ens va donar tota mena de facilitats.

I la darrera de totes va ser davant de la porteta de l'antiga presó i Ajuntament.

Making off de Soli Celli. El videoclip (la percussió)

Un cop enregistrades les parts de corda del final de la composició van anar per la banda de percussions violoncel·listiques, també, per coherència, als voltants del Molí l'Abella.

Provant nous sons amb el violoncel, en aquest cas tocat com una guitarra.

Aquí picant al lateral de l'instrument i, com no, amb un nou vestit.

Una altra percussió, en aquest cas amb el Carles aguantant el reflector per tenir una excusa per aparèixer a les fotos.

El compositor, Julián Rincón, dirigint el moment del violoncel maraca.

I, com sempre passen coses, el cotxe va tenir pana i va haver de venir un Land Rover per empènyer-nos fins el poble.

Making off de Soli Celli. El videoclip (el pont)

Com hem comentat, la plaquetona de la Lena és una reflexió sobre el violoncel  i les peces que s'hi han escrit per a solo. Com a complement, el Julián Rincón i la Lena han compost una peça, per a cello sol. I ara tocava fer-ne el videoclip, ja que, tot i que només s'hi toca el violoncel se'n toquen diversos (fins a nou a la vegada), calia, doncs, filmar els diferents fragments que després se superposen per fer la peça (com al famós Tubular Bells). Vaja, que si no ho heu entès, paciència, ja ho veureu, que és una xulada.
La idea era haver filmat unes escenes a Barcelona, però va coincidir amb l'atemptat. A la Sénia vam haver d'aconseguir un violoncel (que ens van deixar la centenària Agrupació Musical Senienca) i una càmera HD (agraïments al Jordi Lázaro per la seva inestimable col·laboració).

La primera localització va ser al pont penjat del Molí l'Abella (aquí el Carles fent el borinot amb una canya com si fos la pèrtiga de so, que ja en realitat ja estava enregistrat i muntat a banda).

De vegades calia improvisar. Aquí aprofitant una fulla de canya de riu per lligar la roba.

La Lena preparada per a la filmació, amb Jordi Lázaro a la càmera i el Juli Rincón al so i a la direcció musical.

En aquesta escena sonen quatre violoncels diferents (és a dir, quatre angles diferents, quatre canvis de vestit i, és clar, quatre solos diferents que després es superposen).

Una altra de les preses.

Treballant a les terrasses

La Lena i el Julián aprofiten totes les estones que poden per anar avançant la composició que han fet per acompanyar la plaquetona d'ella, Soli celli, una obra complexa interpretada únicament per violoncels (amb fins a nou violoncels alhora, tots tocats per la Lena).

El Julián Rincón i la Lena prenent notes.

Mentre la Lena passa la partitura a net el Julián fa el muntatge de les diferents pistes de la composició.

Pètals

Cada un dels exemplars de cada una de les plaquetones té alguna cosa que el fa únic (un original, un afegit, algun detall). En el cas del llibre de la Maite Jou la idea original era pintar els números del rellotge amb tinta fotoluminiscent (i de fet la vam comprar), però dificultava el pas de les pàgines, de manera que, finalment, vam decidir no posar-la i, oh, ens vam oblidar que hi havíem de posar alguna cosa única a cada exemplar. Fins que ja estaven totes empaquetades i tancades. Amb tot, com que la singularitat de cada exemplar calia mantenir-la vam haver d'empescar-nos alguna cosa que es pogués posar sense haver de desembolicar el paper de seda (operació prou delicada). I se'ns va acudir de posar-hi un pètal de rosa a assecar entre les pàgines del llibre, tal com es fa (es feia?) abans per mantenir un record (el llibre tracta, també, del pas del temps, dels records i de la memòria).

L'estesa de pètals abans de posar-los a assecar i premsar.

Els pètals ja assecats i premsats s'anaven posant dins de cada exemplar de la plaquetona de la Maite Jou, on s'anirien acabant d'assecar.

El ritual va prendre l'aire d'introduir un vot en una urna.

Darrers detalls

Acabada de muntar la plaquetona encara queda posar-hi les capçades, numerar-les, embolicar-les i posar el segell de fet amb molta paciència i manualment.

Les capçades són aquestes petites teles grogues i vermelles que es posen als extrems del llom per donar-hi consistència.

Després s'emboliquen amb paper de ceba i es tanquen amb un adhesiu amb el logotip de cada plaquetona. Aquest paper, que aporta un aspecte sofisticat a la publicació, un cop l'has tret és una murga tornar-lo a posar, seria, doncs, una mena de precinte per comprovar que ets el primer d'accedir a aquella preciosa publicació i, també, per adonar-se qui no l'ha llegida (a cops, per un aire reverencial amb les plaquetones).

La Carmen Borja preparant-se per posar el segell de goma amb el «Fet amb molta paciència i » manualment, que s'escriu, coherentment, a mà.

Tancant les Dones que fumen de matinada

En aquest campament dominical ens vam proposar donar una bona embranzida a la plaquetona del Carles Molins (que ha estat prou guerrera) i així va ser gràcies a la col·laboració (no per habitual menys apreciada) de la Carme Jounou, l'Iris Parra i el Jaime D. Parra, als quals volem agrair, públicament l'abnegada dedicació a aquest projecte. També a la Carmen Borja, és clar (i en altres ocasions a la Charo Mur i a la Lena Torre). Al Carles Molins no cal perquè, al cap i a la fi, és qui ha embolicat la troca i no para de complicar-ho.

La Carmen Borja posat l'adhesiu de doble cara on després la Carme Jounou hi enganxava tant la capsa de cigars com la del paper de fumar. Al fons l'Iris enganxant, amb aquest simpàtic adhesiu de doble cara (que, per cert, no és especialment barat) les cobertes.

Aquí part de l'equip treballant en cadena i amb total frenesí.

Amb tots treballant a bon ritme es va poder un bon impuls a la plaquetona del Carles.