Marc Ignasi a l'aguait

Un dels nostres lectors (vaja, el Marc Ignasi), ens fa arribar l'observació que, malgrat haver-hi un munt de post sobre els entretinguts papers d'aigua, en realitat se n'ha de dir paper de guardes, ja que tots els papers es fan amb aigua.
És clar que pràcticament cap dels papers de guardes actuals es fan així (seria caríssim). Consultat el diccionari d'arts gràfiques i l'Enciclopèdia sembla ser que se n'ha de dir paper jaspi (jaspeado en espanyol).
De manera que, a partir d'ara en direm paper jaspi, però mantindrem, com a document històric, els llocs on es diu paper d'aigües (de fet, entenc que és una manera popular de dir-ho, sobretot a tallers i escoles; en altres bandes també se'n diu paper marbrejat, per l'aspecte, o venecià, perquè se n'hi feien, etc.).

Es digui com es digui, a la tarda la Lena es va dedicar a fer-ne més.

La Lena fent més paper jaspi.

Més papers d'aigua (i els que queden...)

Vespra de Nadal i què més nadalenc que fer creatius papers d'aigua. Primer la Lena i després el Carles amb algunes aportacions novedoses més que eficaces, s'han entretingut a impregnar papers de llarga vida lliures de clor, d'àcid i de metalls pesats.

El primer pas, un cop tens la barreja d'aigua i espessidor, és abocar-hi gotes de tinta i, amb traça, fer-i els dibuixos que volem que quedin impresos.

Després cal posar el paper amb cura sobre el líquid tintat, enretirar-lo amb més cura encara, treure l'excés d'espessidor, rentar-los i estendre'ls.

Treballant les cobertes de la Mur

Les cobertes sempre són un moment delicat perquè són punyeteres com elles soles. Avui tocaven les de la Mur. Ja havíem fet algunes proves prèvies aquests dies (si ens arriba a controlar un inspector de Treball encara s'hauria pensat que la Charo treballa allí per les tardes perquè, pobra, li ha tocat fitxar gairebé cada dia). 
Malgrat que ahir ja teníem relativament controlat que el llom ens quedés centrat en els fendits, hem canviat (depurat?) la manera de fer-ho i, després de diverses temptatives i proves a l'artillera manera (és a dir, prova error), hem aconseguit un sistema que, aparentment funciona (ja veurem si en properes plaquetones es manté). Impreses ja les cobertes, després les hem passades per la plastificadora, no pas per plastificar-les sinó per passar-les pels rodets escalfadors a uns 100 graus de manera que el tòner es fixi millor).
En la primera plaquetona primer vam fendir els lloms i els plecs de respecte i després ho vam imprimir, en la segona només fèiem els llom, imprimíem i després els plecs de respecte, en la tercer hem començat igual, però després hem provat de fer només un dels plecs del llom abans de passar per la impressora per acabar imprimint amb el paper llis (primer havíem de fer un plec perquè el paper és massa gran per a la guillotina, i doblegat sí que ens entrava, però ara el tallem sense doblegar amb un petit truc).

No és que ens estiguem disputant la coberta, és que l'estem passant pels rodets escalfats, en Carles entrant-los per una banda i la Charo recollint-los per l'altra banda amb cura que no es dobleguin/espatxacurrin.

Paral·lelament la Lena prepara les pintures per fer papers d'aigua per a la plaquetona del Jaime.

Un cop reforçat el tòner ja es poden fer els lloms.

Aplanant plecs

Un cop fets els plecs (ara sí impecables), cal aplanar-los per minvar la tendència acordió, molla, palanca, vano... Novament l'esforçada Charo Mur lluita per domar la seva plaquetona (de les més dòcils fins ara, d'acord amb la pròpia naturalesa dolça de l'autora).
I després s'atreveix amb la guillotina per deixar-la a la mida adequada de llarg (més endavant hem d'ajustar l'ample, però ho farem conjuntament amb les pàgines comunes per evitar problemes (vegeu cas històric).

Per evitar tacar-les a l'hora d'aplanar hi posàvem una cartolina a sobre. Aquesta cartolina de dues cares (la Sirio Black/White) és molt delicada i de seguida la part negra taca la blanca (bé, de fet ha estat tan inevitable que alguns veureu en els dibuixos uns borrissols que, entenem, formen part de la singularitat del projecte.

La Charo Mur guillotinant en una actitud molt professional i concentrada.

Endeguem al plaquetona de l'Iris Parra

Comencem amb la maquetació dels textos de l'Iris i encarreguem una nova màquina (i van...) per poder-la fer ben rebonica i preciosa com les altres. Tot i que en un primer moment l'autora tenia alguns dubtes (de fet, en primera instància era una multiproposta diferent), al final l'encertada conjunció entre fons i forma sembla que tirarà endavant, i és que quedarà molt maca!

En Carles en el seu centre de comandament intergalàctic fent la premaqueta de l'Iris.

Reemplaçant els dibuixos caiguts en combat

Després del lamentable inici fent els fendits de la plaquetona de la Mur, vam haver de reemplaçar els tres exemplars llastimosament malbaratats. Imprimir-los va ser un moment, però és clar, com estan personalitzats la Mur va haver de dur els seus retoladors i les seves plantilles per fer els dibuixos a substituir, cosa que va fer amb la meticulositat i destresa que la caracteritza.

Tan fàcil que era fer rectes i rodolins a la brava i ella s'esforça amb les plantilles perquè tots tingueu una plaquetona ben lluïda i impecable.

Pintant cartrons

El particular disseny de les plaquetones, amb una tapa dura sui generis fa que els cartrons puguin ser visibles en alguns moments. De natural són grisos i, el primer intent va ser de pintar les vores, que són el que més es veu. Però no acabava de quedar prou impecable, de manera que se'ns va acudir de pintar-los, un per un, amb una doble o triple mà de pintura (i després repassar-les...).
Com de cartrons pintats només ens en varen sobrar uns quants de la plaquetona d'en Beneyto i la de la Mur està avançant a bon ritme, avui ha tocat pintar més cartrons.
Vista l'escampamenta i el show que s'organitza (si fa no fa com amb el paper d'aigua), sembla mentida fer creure que allò és un lloc de feina formal.

En Carles pintant cartrons.

S'organitza una estesa considerable (i, vulguis no vulguis, un merder important), de fet no és gens fàcil desplaçar-se per insòlit.